VIGILANT EN LA NIT

VIGILANT EN LA NIT

diumenge, 20 de novembre del 2016

MALALTS DE CEL

Va nèixer l'any 1948 i això vol dir que en té ja seixanta-vuit. Però el seu darrer disc, "MALALTS DE CEL" ha estat reivindicat per alguns com el  millor de tots. 

No m'agraden els rànquings de cap mena, però si he de ser sincer, es tracta d'un disc senzillament EXTRAORDINARI. En Jaume Sisa, després d'un munt d'anys sense publicar cançons noves, després d'arribar a suggerir que es retiraria del món de la música perquè n'estava fart, d'amagat va anar composant cançons fins que li han sortit les 19 que edita en aquest àlbum. 

I he de reconèixer que m'han tocat la fibra. Potser jo ja no sóc d'aquest món i pertanyo al passat, una mica com ell, però les lletres desprenen un optimisme i unes ganes de viure malgrat tot, que et donen una forta empenta en la teva vida quotidiana quan les escoltes. 

Algunes són tristes, es refugien en els records del que va ser i no tornarà, íntimes i conseqüents. D'altres, són més festives, alegres i conviden a ballar. Totes transpuen la seva ironia habitual però, cal destacar per  sobre de tot l'optimisme i el cant a la vida que representen. 

Si escolteu "Malalts de cel", gaudireu d'uns arranjaments fora de mida de la mà de Gregori Ferrer, escoltareu les veus i els instruments dels qui el van acompanyar en l'inici del seu viatge allà a meitats dels setanta, sentireu nous col·laboradors i, sobretot, gaudireu d'unes lletres molt elaborades que mostren una gran sensibilitat i que col·loquen Sisa, el gran rebel, a una alçada incommensurable. 

Us el recomano de totes totes. 





La lletra de "TANCA LA PORTA" és senzillament genial:


Si el sentiment et devora l'entranya
amb una amarga dolçor
i només queda el dolor,
una llumeta s'apaga i es mor.

Quan amb el temps has perdut la il·lusió
i se't menjar la tristor
de les cançons de Nadal,
de l'infantesa el regal,
el pessebre al menjador, 
fotos a l'aparador. 

Crema els llibres i les postals,
posa un vinil i deixa'l girant,
tanca la porta sense mirar enrere,
llença les claus al fons del mar. 

Retrobaràs l'alegria de viure,
despullat de la ficció, 
la nostàlgia i l'enyor.
Descalç per l'herba riuràs com un boig
ebri d'oratge de neu i sol.

No voldràs tornar al redós
de les cançons de Nadal, 
de la infantesa el regal, 
el pessebre al menjador, 
fotos a l'aparador. 


Et creixeran ales d'or. 





https://www.youtube.com/watch?v=INsb4qVJjxg



dimarts, 13 de setembre del 2016

UNA CRÒNICA SOBRE L'ESTIU DE 2016

L'estiu s'està acabant. Sembla que a partir de demà canviaran les temperatures i baixaran uns quants graus. Ara arriben els aniversaris de la meva filla Helena, del meu cunyat Pere, el meu propi i el de la meva neboda Mar. Després la tardor. 

He tingut unes vacances molt complertes. He passat quinze dies a Vilanova de la Sal, veient gaudir al meu fill de la llibertat de la que no disposa a Premià de Mar. En aquest poblet de la Noguera, que cada vegada vaig fent més meu he estat envoltat d'amics i de grans persones, amb un paisatge que m'emociona, nedant a la piscina, caminant, fent excursions en cotxe, llegint, escoltant música i escrivint la meva primera novel·la. He de reconèixer que m'he enamorat d'aquesta terra i la seva gent. 





I després cap a Mallorca, l'illa de la meva vida, on hi anem cada any. No solament m'hi mouen els records de l'infantesa, quan hi anava amb els meus pares i germans. Són les platges que descobreixo any rere any, els meus parents estimats, el meu gran amic Toni, la gastronomia i la calma. Les excursions per la Serra de Tramuntana ( enguany hem estat a Lluc i Sóller), Ses Salines, Artà, Biniarai, Algaida, Manacor (on va nèixer la meva mare), Portocristo... Quan marxem l'enyorança se'm menja.







I he pogut llegir quatre llibres aquestes vacances: 

L'ILLA MISTERIOSA de Jules Verne, de l'Editorial Estrella Polar i traduïda pel desaparegut Jesús Moncada. Es tracta d'un llibre d'aventures on uns nàufrags han de sobreviure en una illa perduda. Esforç de supervivència i aventures amb final sorprenent. Ja llegia d'adolescent Jules Verne i el segueixo reivindicant. 






ELS DIARIS DE FRANKENSTEIN recopilats pel Reverend Hubert Venables i publicats per l'editorial LAERTES.  Es tracta d'una descoberta del segle XX posats a la llum per aquest reverend que crec imaginari. Descriu el procés de creació del monstre i com Viktor Frankenstein va caient cada vegada més en una espiral de bogeria i mort. 






VESTIDO DE NOVIA de Pierre Lemaitre editat per ALFAGUARA. Un thriller singular que manipula el lector d'una manera constant i amb un gran final. 






I , per acabar , CUENTOS COMPLETOS de Robert Louis Stevenson, publicat per VALDEMAR,
amb l'edició de Juan Antonio Molina Foix. L'escocès està considerat com el millor escriptor de contes de parla anglesa. No sé si és veritat o no però els seus relats són boníssims, molt ben escrits i elaborats, amb una gran descripció dels personatges i del seu entorn i amb una imaginació fora de mida. Ja m'agradaria posar-me ni que fos mínimament al seu nivell. A més, l'edició és extraordinària. Us el recomano de veritat!






Bé, com deia al principi, ja s'ha acabat l'estiu. Ara estic treballant en una novel·la amb tota la il·lusió del món. Esperem que els resultats siguin prou satisfactoris. 

diumenge, 12 de juny del 2016

MONESTIR DE LES AVELLANES, 11 DE JUNY DEL 2016

Aquest dissabte 11 de juny, varen  tenir lloc al Monestir de les Avellanes, d'Os de Balaguer, la presentació del meu llibre "De solituds i tempestes" i un concert líric amb l'organista Elena Fuster, la soprano Carme Hernàndez i la mezzosoprano Rosa Maria Ysàs. Tot en el marc del IV CICLE DE CONCERTS DEL MONESTIR DE LES AVELLANES-MÚSICA & PATRIMONI.

L'església del Monestir va ser el lloc triat per l'acte. No es pot dir amb paraules la magestuositat del lloc, aquell sostre, aquells arcs i vitralls. I la sonoritat. I l'orgue, un magnífic instrument acabat de restaurar. 

Abans que res agraïr al Monestir i especialment al seu director, en Robert Porta , tot el suport i l'esforç perquè tot estigués perfectament organitzat tal i com va ser. L'església es va omplir de públic i , certament, impressionava de veritat.  També un agraïment sincer a l'organista, la meva mare Elena, i les cantants Carme Hernàndez i Rosa Maria Ysàs, per la seva col·laboració desinteressada. I no voldria deixar de banda el meu germà Gabriel Maria , que em va presentar i va llegir un petit fragment del meu llibre , en Manel Mayorga, la meva germana Rosa Maria, l'Anna Piqué i el mateix Robert Porta perquè també van  llegir fragments del relat "La dona que va anar sola al Tibidabo". 

També l'Andrea Giovannoli , propietari de la llibreria "L'ARGONAUTA" de Balaguer que es va encarregar de la venda dels llibres, la meva germana Helena,  el meu germà Gabriel Maria i el meu fill Pau per les fotografies i en Miquel per ser l'encarregat d'enregistrar en video l'esdeveniment. 

Es va iniciar l'acte amb la presentació  de'n Robert Porta que va parlar del IV CICLE DE CONCERTS , del que fa el Monestir en el marc de la cultura  i de l'esdeveniment que vindria tot seguit. Després el meu germà Gabriel Maria Pérez, que és el President i fundador de l'Associació Univers Àgatha Autisme , em va presentar com a escriptor i germà seu. 

Després va començar el concert. Elena Fuster va ser una  magnífica acompanyant a l'orgue i complement imprescindible perquè les cantants lluïsin  la seva depurada veu i tècnica. Carme Hernàndez i Rosa Maria Ysàs (soprano i mezzosoprano respectivament) han portat una trajectòria dilatada que les ha dut a cantar a l'estat i a l'estranger amb intèrprets reconeguts mundialment com podrien ser en Jaume Aragall i  en Josep Carreras. 

Les dues s'anaven alternant i cada dues àries es llegia , tal i com he dit abans, un fragment del meu relat "De solituds i tempestes".  Va començar la Carme Hernàndez amb l'ària de Händel, "Lascia Ch'io  Pianga". La seva veu va omplir l'església, ens va emocionar i commoure. Després va continuar la Rosa Maria Ysàs amb el "Caro mio ben" de Giordani, extraordinària i amb veu mesurada i enèrgica al mateix temps.       

I així fins a 12 àries   (veureu el programa al final) . Silenci del públic, les notes de l'orgue surant en l'ambient, les cantants amb gran domini del seu instrument, concentrades i emotives i captivant els assistents. 

I varen acabar bisant a duo "L'Ave Maria" de Schubert. Una autèntica meravella !


El públic, dempeus va aplaudir les tres intèrprets . Un èxit total i un concert per mantenir guardat a la memòria. Llarga vida al CICLE DE CONCERTS DEL MONESTIR DE LES AVELLANES - MÚSICA & PATRIMONI. I , de nou, moltes gràcies a tothom pel seu suport i col·laboració!            
 









































dimarts, 17 de maig del 2016

DE NOU BRUCE SPRINGSTEEN A BARCELONA

Sembla com si de Bruce Springsteen ja s'hagi dit tot, ja se sàpiga tot: els seus concerts són un espectacle total, el públic embadalit des de l'inici, una gran banda, una posada en escena que només se centra en la música, l'entrega absoluta del Boss amb tres hores i mitja de concert, sense asseure's ni un moment, sense parar de moure's durant tot l'espectacle i això que  té 66 anys.


L'he vist un munt de vegades (potser vuit) i no m'ha decebut mai. Cada concert és una sorpresa, un espectacle diferent, barrejant cançons de tota la seva història musical. Cançons que emocionen, que et fan ballar, que et fan pensar, que no et deixen mai indiferent. 

Això no és una crònica del concert del passat dia 14 de juny al Nou Camp. Més aviat és una mena de senzill homenatge. Ja les prèvies del concert són un ritus, les cúes, la cara de felicitat del públic, les ganes de gaudir de l'espectacle total i, si a més, el so és més que correcte, només cal deixar-se endur per la música , pels cors del públic, per com el Boss fa participar tothom. 

És una icona de la meva vida. Ha format part de la meva existència com alguns d'altres escollits. Mai no sabré la raó clara però quan em vaig comprar ja fa un munt d'anys el primer disc d'ell que vaig tenir : "Born in the U.S.A " (i això que la cançó que dóna nom al disc no m'agrada gaire) se'm van obrir una sèrie de portes que ja no s'han tancat mai. No l'he conegut personalment però és com si formés part de la meva família, de les meves amistats, de la meva vida. 

I només puc cridar amb tota la força (com la que posa ell dalt de l'escenari) :LLARGA VIDA AL BOSS!. 





http://www.stoneponyclub.es/videos-bruce-springsteen/    




diumenge, 24 d’abril del 2016

DESAPAREIXENT

Un relat recent en el que m'ha ajudat la meva filla Helena.  Ha de passar per les mans dels correctors implacables i positius però volia penjar-lo. 




                                                      DESAPAREIXENT
                                                                                                   Ricard Pérez i Fuster



La meva mare em va acompanyar al replà. El meu fill de vuit anys frisava per baixar per les escales. Li vaig dir que s’esperés un moment mentre m’acomiadava d’ella. L’ascensor acabava d’arribar. El nen insistia dient-me que me’l prendrien i que volia baixar per les escales per retrobar-nos a baix com sovint. Fèiem una cursa a veure qui arribava abans. Vaig fer-li un petó a la mare i vaig entrar a l’ascensor. El nen va arrencar a córrer cap avall i vaig prémer el botó de la planta baixa.
Mentre davallava pensava en que  se m’havia fet tard. Que la Mònica m’estaria esperant i que em diria que sempre m’entretenia massa quan anava a veure la mare. Ella també ho feia amb la seva, però sobre famílies no val la pena discutir perquè tothom vol guanyar. L’ascensor va arribar fins a la planta baixa. Es van obrir les portes automàtiques i vaig sortir calmosament.
-Dani! – vaig cridar.
No vaig obtenir cap resposta. Vaig pensar que s’havia amagat com feia sovint i que pretenia espantar-me fent un crit sobtat.
-Ja sé que estàs amagat! –vaig fer imitant la veu d’un llop.
No va haver cap resposta. El vestíbul era buit. Vaig mirar al costat de les bústies però no hi era. Vaig pensar que potser s’havia quedat al primer per sorprendre’m. El vaig cridar però no em va respondre. Em vaig començar a inquietar. Vaig sortir al carrer i vaig mirar a les dues bandes. Un vellet passejava el seu gos, una dona arrossegava el carret de la compra, dues adolescents consultaven el seu mòbil mentre caminaven amb desimboltura.
-Dani! –vaig  cridar. Els vianants es giraren sorpresos cap a mi.
Vaig tornar a  entrar a l’escala. El vestíbul seguia buit. Vaig consultar el rellotge: aviat serien les vuit. La Mònica seguiria pensant en que m’estava entretenint massa però encara no m’havia trucat al mòbil. Però, on era en Dani?
-Dani! –cap resposta. El cor a mil per hora. Sensació d’ofec i suor freda. Vaig començar a pujar les escales. No el vaig trobar a cap replà. Coincidia amb algun veí però ningú no l’havia vist. Em vaig imaginar que potser era a casa la mare. Però en el moment precís de pitjar el timbre la sensació va ser  ben diferent. Vaig decidir no trucar-hi de moment. No la volia trasbalsar tan aviat.
Vaig agafar l’ascensor i vaig baixar fins al primer pis. Vaig sortir de l’ascensor i vaig picar al timbre de la porta del primer, del segon, del tercer i del quart. Totes es van obrir simultàniament com si estiguessin programades. Una dona en bata, un matrimoni jove, un noi amb una nintendo i un vell amb un diari.
-Per casualitat han vist el meu fill?  -els vaig gairebé cridar.
Tots em miraren estranyats i mogueren el cap amb certa incredulitat. Que potser la pregunta era impertinent? No entenia la raó de la seva manera d’actuar. Jo estava desesperat, el meu fill havia baixat els graons i havia desaparegut. Potser algú d’ells en sabia alguna cosa! Però res de res. L’home del diari, el senyor Jaume, em va comentar que potser era a casa de la meva mare. Els altres em digueren que era estrany que s’hagués vol.latilitzat. Que si havia sortit al carrer. Que potser el millor era trucar la policia perquè hi havia gent molt dolenta al món i que el podrien haver segrestat.
Em vaig sentir terriblement espantat. No em vaig acomiadar. Vaig repetir tot el recorregut cap amunt. Algunes portes no s’obrien. Jo enganxava l’orella a la fusta per si sentia en Dani plorant. Tothom em repetia el mateix. Alguns ja els havia vist feia poca estona quan vaig començar a buscar el nen al principi del malson. Em vaig treure el mòbil de la butxaca i m’estranyava que la Mònica encara no m’hagués trucat. Potser s’havia despistat, potser estava parlant amb la seva mare... No sabria com dir-li el que havia passat amb en Dani. No ens ho perdonaríem mai.
Vaig arribar al replà de sota del de la meva mare. Mecànicament vaig repetir els trucs a les portes. L’escala ja s’havia revoltat. Les veus havien corregut com la pólvora. Tothom em deia que no, que no en sabien res. Alguns em miraven amb cara de pocs amics, d’altres amb certa comprensió. En el replà s’ajuntà molta gent. Alguns nens petits sortien de casa i s’acostaven a les escales. Llavors em venien unes esgarrifances terribles.
-Pobre noi! –va dir la senyora  Conxita.
-Què li passa? –va preguntar en Miquelet.
-N’està segur? –em digué el senyor Romà.
Sentia sorolls de portes que es tancaven i s’obrien. Sabia que en qualsevol moment la meva mare també sortiria al pis de dalt. No entenia com encara no ho havia fet.
-I la seva mare? –em preguntà el senyor Eduard amb calidesa.
Jo sanglotava. M’estava desfent. Envoltat de veïns que fins llavors no m’havien fet gens de cas. Alguna vegada ens trobàvem a l’ascensor, parlàvem del temps, li preguntaven en Dani com li anaven els estudis, li acaronaven els cabells, ...
Llavors es va sentir una veu que em cridava des de dalt:
-Joan! Puja! En Dani és amb mi!
Vaig recuperar tot l’aire que havia perdut. Vaig tornar a sentir els meus braços, les meves cames, els meus sentits. Els veïns somrigueren. Alguns em donaren copets a l’esquena. Mentre pujava corrents els graons, sentia com els veïns  es retiraven als seus caus tancant les portes rere seu.
La meva mare m’esperava a l’entrada amb els ulls plorosos. A mi també em saltaven les llàgrimes galtes avall.
-Papa! –vaig sentir el meu fill cridant-me des del menjador.
Mentre l’abraçava la meva mare em va preguntar:
-Joan: quan fa que no veus el metge? Ja vas prenent tota la medicació?
Me la vaig mirar però no li vaig dir res. Ara l’important era el meu fill estimat.
-On t’havies ficat? –li deia mentre no deixava de besar-li els ulls.

Quan, més tranquil, em prenia un suc,  em vaig adonar que mai no havia vist una sola fotografia d’en Dani en tot el pis de la mare. Un altre dia li ho preguntaria. Ara havia de trucar la Mònica.



Ricard 10/4/2016








diumenge, 13 de març del 2016

ALGUNS MÚSICS DE LA MEVA VIDA

És prou difícil en unes poques ratlles triar els músics que més han format part de la meva vida. M'en deixaré un munt. Però això és només un començament, una mena de resum maldestre. Sense ells no s'hauria format la meva biografia .  



* TOM WAITS: Per a mi el més important. Vaig tenir la sort d'escoltar-lo en directe ja fa gairebé vuit anys. El vaig descobrir gràcies al meu amic Josep Tolós qui em va recomanar el seu disc "The heart of saturday night". Des de llavors no he deixat de seguir-lo. El número ú. 

                                     



*FRANK ZAPPA: LLàstima de la seva mort prematura. Genial i inclassificable. Músic al 100 %. L'he vist en directe en diverses ocasions. El vaig descobrir escoltant el seu disc "Overnite Sensation". 





*BOB DYLAN : Va ser el primer que vaig descobrir. Em vaig comprar el seu disc en directe "Before the flood" als meus disset anys. Una icona i un absolut  revolucionari musical i discret. També l'he vist en directe en quatre ocasions. 





*BRUCE SPRINGSTEEN: Potser és el músic que més he vist en directe. Entregat al màxim, amb enormes cançons i directe contundent. El primer disc que em vaig compar va ser "Born in the U.S.A."





*NEIL YOUNG: Un altre del més grans. El meu germà Gabriel me'l va fer conèixer i estimar la seva música. Gran músic, rebel i esquerp, també l'he vist en directe . Per ell vaig arribar a Crosby, Stills and Nash. 





*ELVIS COSTELLO: Potser el vaig descobrir més tard. Prolífic i experimentador, s'ha mogut sense decaure en mediocritats en diversos àmbits de la música. Acaba de publicar un llibre autobiogràfic que és una declaració de principis i amb gran èxit. L'he vist tres cops. 





*BOB MARLEY: Vaig tenir la sort d'escoltar-lo en directe a Barcelona un pocs anys abans de la seva mort. No cal dir res d'ell. Prou conegut, icònic i rebel. 




*DAVID BOWIE: Només per com va preparar el seu comiat mereix un altar. Vaig rependre la seva música quan va publicar el seu disc "Heathen". No deixava de sorprendre'm. Experimentador i creatiu fins al final. El vaig veure en directe una vegada. 





*PAUL McCARTNEY: Potser fora dels "Beatles" la seva música ha estat més irregular però, de totes maneres, ha composat cançons que ja són a l'Olimp.  Una altra icona. L'he vist un cop en directe. 





*RYAN ADAMS: El més jove de tots els esmentats més amunt. Prolífic, amb grans cançons i d'altres no tant. Esquerp i geniut, acaba de publicar un disc en que versiona completament el disc "1989" de Taylor Swift. Per mi un dels millors treballs dels músic nord-americà. No l'he vist mai en directe. 





*GENESIS: El grup més important del rock simfònic. En formaven part enormes músics. Millor en l'etapa de Peter Gabriel com a líder que no pas amb Phil Collins. Els vaig descobrir gràcies al meu amic Jordi Tabuenca. La música de GENESIS no m'ha abandonat mai. En directe els he vist un cop a l'època de Phil Collins.