VIGILANT EN LA NIT

VIGILANT EN LA NIT

diumenge, 24 d’abril de 2016

DESAPAREIXENT

Un relat recent en el que m'ha ajudat la meva filla Helena.  Ha de passar per les mans dels correctors implacables i positius però volia penjar-lo. 




                                                      DESAPAREIXENT
                                                                                                   Ricard Pérez i Fuster



La meva mare em va acompanyar al replà. El meu fill de vuit anys frisava per baixar per les escales. Li vaig dir que s’esperés un moment mentre m’acomiadava d’ella. L’ascensor acabava d’arribar. El nen insistia dient-me que me’l prendrien i que volia baixar per les escales per retrobar-nos a baix com sovint. Fèiem una cursa a veure qui arribava abans. Vaig fer-li un petó a la mare i vaig entrar a l’ascensor. El nen va arrencar a córrer cap avall i vaig prémer el botó de la planta baixa.
Mentre davallava pensava en que  se m’havia fet tard. Que la Mònica m’estaria esperant i que em diria que sempre m’entretenia massa quan anava a veure la mare. Ella també ho feia amb la seva, però sobre famílies no val la pena discutir perquè tothom vol guanyar. L’ascensor va arribar fins a la planta baixa. Es van obrir les portes automàtiques i vaig sortir calmosament.
-Dani! – vaig cridar.
No vaig obtenir cap resposta. Vaig pensar que s’havia amagat com feia sovint i que pretenia espantar-me fent un crit sobtat.
-Ja sé que estàs amagat! –vaig fer imitant la veu d’un llop.
No va haver cap resposta. El vestíbul era buit. Vaig mirar al costat de les bústies però no hi era. Vaig pensar que potser s’havia quedat al primer per sorprendre’m. El vaig cridar però no em va respondre. Em vaig començar a inquietar. Vaig sortir al carrer i vaig mirar a les dues bandes. Un vellet passejava el seu gos, una dona arrossegava el carret de la compra, dues adolescents consultaven el seu mòbil mentre caminaven amb desimboltura.
-Dani! –vaig  cridar. Els vianants es giraren sorpresos cap a mi.
Vaig tornar a  entrar a l’escala. El vestíbul seguia buit. Vaig consultar el rellotge: aviat serien les vuit. La Mònica seguiria pensant en que m’estava entretenint massa però encara no m’havia trucat al mòbil. Però, on era en Dani?
-Dani! –cap resposta. El cor a mil per hora. Sensació d’ofec i suor freda. Vaig començar a pujar les escales. No el vaig trobar a cap replà. Coincidia amb algun veí però ningú no l’havia vist. Em vaig imaginar que potser era a casa la mare. Però en el moment precís de pitjar el timbre la sensació va ser  ben diferent. Vaig decidir no trucar-hi de moment. No la volia trasbalsar tan aviat.
Vaig agafar l’ascensor i vaig baixar fins al primer pis. Vaig sortir de l’ascensor i vaig picar al timbre de la porta del primer, del segon, del tercer i del quart. Totes es van obrir simultàniament com si estiguessin programades. Una dona en bata, un matrimoni jove, un noi amb una nintendo i un vell amb un diari.
-Per casualitat han vist el meu fill?  -els vaig gairebé cridar.
Tots em miraren estranyats i mogueren el cap amb certa incredulitat. Que potser la pregunta era impertinent? No entenia la raó de la seva manera d’actuar. Jo estava desesperat, el meu fill havia baixat els graons i havia desaparegut. Potser algú d’ells en sabia alguna cosa! Però res de res. L’home del diari, el senyor Jaume, em va comentar que potser era a casa de la meva mare. Els altres em digueren que era estrany que s’hagués vol.latilitzat. Que si havia sortit al carrer. Que potser el millor era trucar la policia perquè hi havia gent molt dolenta al món i que el podrien haver segrestat.
Em vaig sentir terriblement espantat. No em vaig acomiadar. Vaig repetir tot el recorregut cap amunt. Algunes portes no s’obrien. Jo enganxava l’orella a la fusta per si sentia en Dani plorant. Tothom em repetia el mateix. Alguns ja els havia vist feia poca estona quan vaig començar a buscar el nen al principi del malson. Em vaig treure el mòbil de la butxaca i m’estranyava que la Mònica encara no m’hagués trucat. Potser s’havia despistat, potser estava parlant amb la seva mare... No sabria com dir-li el que havia passat amb en Dani. No ens ho perdonaríem mai.
Vaig arribar al replà de sota del de la meva mare. Mecànicament vaig repetir els trucs a les portes. L’escala ja s’havia revoltat. Les veus havien corregut com la pólvora. Tothom em deia que no, que no en sabien res. Alguns em miraven amb cara de pocs amics, d’altres amb certa comprensió. En el replà s’ajuntà molta gent. Alguns nens petits sortien de casa i s’acostaven a les escales. Llavors em venien unes esgarrifances terribles.
-Pobre noi! –va dir la senyora  Conxita.
-Què li passa? –va preguntar en Miquelet.
-N’està segur? –em digué el senyor Romà.
Sentia sorolls de portes que es tancaven i s’obrien. Sabia que en qualsevol moment la meva mare també sortiria al pis de dalt. No entenia com encara no ho havia fet.
-I la seva mare? –em preguntà el senyor Eduard amb calidesa.
Jo sanglotava. M’estava desfent. Envoltat de veïns que fins llavors no m’havien fet gens de cas. Alguna vegada ens trobàvem a l’ascensor, parlàvem del temps, li preguntaven en Dani com li anaven els estudis, li acaronaven els cabells, ...
Llavors es va sentir una veu que em cridava des de dalt:
-Joan! Puja! En Dani és amb mi!
Vaig recuperar tot l’aire que havia perdut. Vaig tornar a sentir els meus braços, les meves cames, els meus sentits. Els veïns somrigueren. Alguns em donaren copets a l’esquena. Mentre pujava corrents els graons, sentia com els veïns  es retiraven als seus caus tancant les portes rere seu.
La meva mare m’esperava a l’entrada amb els ulls plorosos. A mi també em saltaven les llàgrimes galtes avall.
-Papa! –vaig sentir el meu fill cridant-me des del menjador.
Mentre l’abraçava la meva mare em va preguntar:
-Joan: quan fa que no veus el metge? Ja vas prenent tota la medicació?
Me la vaig mirar però no li vaig dir res. Ara l’important era el meu fill estimat.
-On t’havies ficat? –li deia mentre no deixava de besar-li els ulls.

Quan, més tranquil, em prenia un suc,  em vaig adonar que mai no havia vist una sola fotografia d’en Dani en tot el pis de la mare. Un altre dia li ho preguntaria. Ara havia de trucar la Mònica.



Ricard 10/4/2016








2 comentaris: