Agraeixo a la meva germana Rosa Maria el seu ajut . Després de l'escrit hi ha una minsa part de la música que tant li agradava i que ens va ensenyar a descobrir.
No és un comiat, és un homenatge, un record, un "fins després".
RETROBAMENT AMB EL PARE
Ricard Pérez i Fuster
És una sala austera, hi ha dues
cadires amb respatller i seient de cuir
fosc, una enfront de l’altra. Al costat ,una
tauleta rodona amb una ampolla d’aigua plena al damunt i dos gots de vidre buits. La finestra té les
cortines blanques corregudes però de fora entra esmorteïda la llum del dia. A
sota d’un vell rellotge de paret amb el seu tic-tac monòton hi ha una taula quadrada
amb un radiocassette al damunt. Se sent, fluixa, una melodia que omple la
cambra de notes juganeres.
Contemplo l’estança i m’estic dempeus,
amb les mans a les butxaques dels pantalons. Al fons hi ha una porta tancada.
És de fusta marró fosc amb un vidre esmerilat d’un color groguenc. Espero veure
la teva ombra perfilant-se al darrere. El cor em batega una mica de pressa. Ja
fa més de set anys que no en sé res de tu. He sentit la teva presència, però
tot esdevingut arran dels meus pensaments .
L’espera dura poc. Sento la teva
característica tos i, finalment, obres la porta. Reprimeixo amb ràbia el meu
afany d’abraçar-te, de fer-me fonedís amb tu després de tant de temps, de
percebre la teva olor de persona polida.
-Ricard! Com estàs? –em dius mentre te
m’acostes somrient lleugerament.
-Molt bé! –menteixo en l’instant.
Ens contemplem. Tu fas la mateixa fila
de quan en vas fer setanta: baixet, una mica encorbat, coixejant
dissimuladament, ple d’energia. A mi em fa por que en vegis més gran, més rodó,
amb arrugues i els cabells blancs. Ja en són cinquanta-tres. El pas dels anys no
s’atura.
-No tinc gaire temps –em dius – Em fa
molta il·lusió de tornar-te a veure!.
El fet de sentir de nou la teva veu m’humiteja
els ulls. Tinc ganes d’aferrar-te fins a l’ofec.
-On haig de seure? –em preguntes
mirant cap a les dues cadires.
-Tu mateix pots escollir la que
prefereixis.
T’asseus a la que està més a prop de
la paret blanca. Jo ho faig al teu davant. Llavors em serveixes una mica
d’aigua i te n’aboques fins a la meitat del got.
-Així m’agrada –somrius-, Que no
estigui massa freda perquè no voldria refredar-me.
Es fa un silenci còmode. Ens observem
un moment.
-És Schubert el que sóna, oi? No serà
Peter Schreier el tenor?
-I tant que sí! –faig admirat. –Són
els Winterreise cantats pel tenor alemany. Si vols canvio la música!
-De cap de les maneres.-fas a amb un
gest de rebuig- Aquesta obra tan trista no mereix cap mena d’interrupció.
De sobte , com qui no vol la cosa, em
surten les paraules descontrolades:
-Recordo quan a casa em demanaves que anéssim plegats a la teva
habitació. Tu seies en una cadira i jo al llit. Hi havia la penombra de
l’habitació i per la ràdio se sentia, fluixet, algun concert de música
clàssica. Parlàvem de tot una mica. Em preguntaves com m’anava a la feina, com
estaven l’Anna i els meus fills, com
veia la mama i a la resta de la família.
Em donaves consells i me’ls demanaves a mi. M’explicaves de què anava el llibre
que estaves llegint i que en tenies un munt per començar...
-D’això ja fa uns quants anys. El
temps, la meva obsessió (com ho és la teva), no perdona. Intentem viure les
hores al màxim i finalment, ens adonem que no ha valgut la pena córrer tant.
Les coses que ens pot donar la vida, no ens les acabarem mai. Tots reconeixem
les nostres errades però com a éssers humans que som, ensopeguem sempre amb la
mateixa pedra. I, al final, estàs gran i cansat i al fer balanç continues sent
tan exigent amb tu mateix com quan eres jove.
Les teves paraules em sobten. Suposo
que del lloc on vens has tingut temps de reflexionar, de pensar i veure’t a tu
mateix.
-No em preguntis d’on vinc perquè no
tinc permís per dir-t’ho.–assenyales enèrgicament-. Allí tenim tot el temps del
món, les hores passen molt més de pressa
que les vostres. Per això no ens queden gaires hores per trobar a faltar el que
hem perdut. Fa vuit anys que vaig marxar però
tinc la sensació que va ser ahir.
-I tens enyorança?
-Absolutament! Però no és pas
dolorosa. És alguna cosa que porto ben endins, però que no em fa tant de mal com us pot fer a vosaltres.
Peter Schreier segueix cantant. Sé que
quan s’acabi el CD te n’hauràs d’anar.
-Sé que em veniu a visitar al
cementiri. Quina serenor que s’hi respira! Però l’amuntegament de nínxols és una mica depriment : semblen edificis plens
de gent morta.
-Però tu ens veus?
-Com vols dir? Com si fos un esperit?
-Més o menys.
-Hi ha qui s’adona de la meva
presència perquè vol que hi sigui i hi ha qui no. I si intervinc en les vostres
vides és d’una manera força subtil.
-No sé qui va dir que els records
reviuen les persones estimades que ja no hi són. Hi estàs d’acord?
-Sí. Els records...! –fas amb un punt
de melangia- Quan la generació dels vostres fills desaparegui ningú ja no se’n
recordarà de nosaltres.
-I la fe?
-Es pressuposa sense cap necessitat
d’anàlisi ni d’interpretació -llavors et tires una mica endavant – i a tu et
queda fe?
-Cada vegada menys. Tot són
injustícies i em costa admetre l’existència d’un ésser suprem amb tant de
desgavell.
-Fe. Has de tenir fe.
Beus una mica d’aigua i et mires el
rellotge.
-Encara em queda una mica de temps.
-I la música? Què me’n pots dir de la
música?
-Sé que els meus fills m’han seguit
amb l’afecció. N’estic orgullós. Encara aneu al Liceu i sembla que el nivell és
bo malgrat la crisi. I la mama segueix amb
els cursos de música amb els jubilats.
-I tant!
-Sé que moltes vegades escoltes música
que et fa saltar les llàgrimes perquè et recorda a mi: l’Ave Verum de Mozart, el “Cant de l’estrella” de Tanhäuser, l’adagio de la Cinquena Simfonia de Mahler ,el “Casta diva” de “Norma”,
el funeral de “Siegfried” ,el preludi del tercer acte dels “Mestres Cantaires”,
l’ària de la “Calumnia” del Barber de Sevilla”,
“una furtiva lagrima “ de l’”Elisir d’amore” cantada pel gran Alfredo Kraus...
El miro commogut.
-Et salten les llàgrimes perquè ets
emotiu i sensible. Unes qualitats no acceptades en el món que us ha tocat de
viure. A mi també em saltaven les llàgrimes però moltes vegades me les havia
d’amagar perquè no quedava bé. Però un pot dissimular amb el mocador o amb el
diari –fas una pausa i somrius torçant una mica els llavis.-Hi ha d’altres
músiques que em commovien...-fas amb un sospir.
-Per exemple quan la mama es tancava a
la saleta del piano i interpretava Chopin.
-Per exemple –llavors estossegues
nerviós – Gran pianista! Gran dona!.Gran mare! Gran persona!
-I per què penses que les persones
estimades han de marxar i desaparèixer per sempre més?
-Jo hi aplico la fe. La vida és curta
però existeix un futur que no et sabria descriure. Canviar la nostra manera de
ser, d’estimar, de lluitar i sacrificar-se és força impossible. Quan et lleves
cada dia i veus la llum del sol, has d’agraïr-ho encara que hagis passat mala
nit.
-Potser abans no pensaves així –li dic
una mica sorneguer.
-Potser no. Però he canviat, em sento
més net, pateixo per vosaltres, una gran família que ha anat augmentant en la
meva absència, però és un patiment que el puc portar tranquil, tal com t’he dit
abans, com una petita càrrega no tan feixuga com quan estava amb vosaltres.
-M’hauries d’explicar com ho fas això!
-Passa el temps, la meva gran càrrega
perquè em contreia, se’m menjava i no em deixava respirar. Passen els
minuts,les hores, els dies, les
setmanes. Hi ha qui ve al món i qui se’n va . És llei de vida encara que costi
d’acceptar. Molts dels que marxen em vénen a veure de tant en tant i xerrem de
música o ens expliquem les nostres vivències. Però aquella maleïda necessitat
que tenia d’aprofitar al màxim les hores com si em quedés una engruna de vida!
–es lamenta-. No val la pena. Potser moltes vegades és millor seure en un banc de l’estació i mirar
l’arribada dels trens.
Mira el rellotge. No queda gaire “Winterreise”.
-Et tornaré a veure?
-No ho sé. No tinc el control sobre
molts aspectes del que m’està passant actualment. Però si et va bé enyorar-me
fes-ho sense lamentar-te. La vida ha seguit sense mi com seguirà d’aquí un
temps quan tots vosaltres també hagueu marxat.
No em ve gens de gust haver-me
d’acomiadar de tu. Feia tant de temps que no escoltava la teva veu! Observo el
teu posat, estàs tranquil, mirant-me amb els ulls amagats per les ulleres de tota la vida. Lamento la crueltat
de la vida, que en qualsevol moment et pot donar un cop que et pot deixar
estabornit per sempre més.
S’ha fet el silenci. S’ha acabat el
disc. Fas el gest de voler aixecar-te.
-No puc posar un altre disc? Alguna de
les cançons que t’agradaven tant d’en Jaume Sisa?-faig una mica esperitat.
-No. He de marxar –t’aixeques i te
m’acostes. Baixo una mica el cap i em fas un petó a la galta. Reconec la teva
olor. El nas manté els records.
-Els dic alguna cosa de part teva?
Somrius.
-Digues a la mama, als teus germans,
al meu gendre i la meva jove, als meus néts i
tants d’altres que estic bé, que no pateixin per mi. Que tot em va bé.
Que llegeixo i escolto música. Que veig molts familiars i coneguts. Que alguna
vegada he estat a Montserrat,a Mallorca i a Premià. Que l’aire és molt més net
aquí. Que dormo bé i que gairebé no tusso. Que ja no em refredo. Que menjo bé.
Que ja no vaig corrents amunt i avall. Que no em fa por estar sol. Digue’ls
també que trobo a faltar les seves veus, els seus gestos, les seves rialles,
els seus crits quan estan empipats.
Llavors comences a caminar lentament
cap a la porta per on has entrat. Ha estat una estona que a mi se m’ha fet molt
curta.
-Papà!
Et gires un moment
-Digues!
-Una última pregunta: el darrer dia que et vaig veure a l’hospital,
quan de sobte vas obrir els ulls i em vas mirar fixament, què em volies dir?
-M’acomiadava, Ricard, m’acomiadava.
Era la darrera mirada d’un pare al seu fill gran.
Et tornes a girar , obres la porta, la
creues, i la tornes a tancar. La teva ombra es dilueix en el vidre esmerilat.
Em quedo palplantat una estona mirant
cap allí com esperant que tornis a travessar l’entrada. Només se sent el tic
tac monòton del rellotge de paret. Res més.
9/06/2015
https://www.youtube.com/watch?v=qvFUw9HvRf8 “Ave verum” Mozart
https://www.youtube.com/watch?v=IeIELcAod1k “El cant de l’estrella” Tannhäuser
https://www.youtube.com/watch?v=IHEzhJDso_g Adagietto cinquena de Mahler
https://www.youtube.com/watch?v=8MfUsCP6d3U “Casta diva” de Norma
https://www.youtube.com/watch?v=wXh5JprKqiU Funeral de “Siegfried”
https://www.youtube.com/watch?v=gRpiooVUMlU Preludi 3 acte “Die Meister”
https://www.youtube.com/watch?v=m5E1waOvW0I “La calumnia” Il Barbiere
https://www.youtube.com/watch?v=G87TW-7B_S4 “Una furtiva lagrima “ Alfredo Kraus
https://www.youtube.com/watch?v=tZb6a6wr_60 “Winterreise” Franz Schubert
https://www.youtube.com/watch?v=9E6b3swbnWg “Nocturn op. 9 n. 2 “ Chopin
https://www.youtube.com/watch?v=R5K3ju2q6dw “Te esperaré el domingo” Jaume Sisa
https://www.youtube.com/watch?v=aLHsuBaxs90 “El seté cel” Jaume Sisa
https://www.youtube.com/watch?v=2WQAl5nJWHs “Yesterday” The Beatles
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada