El passat dissabte 16 de maig es va cel·lebrar a l'Auditori de l'Hospital de Sant Pau, l'entrega dels XIVès premis literaris organitzats per l'"Associació de Donants Voluntaris de Sang de l'Hospital de Sant Pau".
Vaig tenir la sort de ser guardonat amb el primer premi de narrativa pel meu relat "Silenci" , mentre que el meu germà Gabriel va obtenir el primer de poesia pel seu poema "Ella".
Va ser un acte senzill i emotiu presidit pel president de l'Associació senyor Andreu Guinart.
Cal fer un reconeixement explícit a la tasca de voluntariat promoguda per l'Associació així com de la seva difusió de la cultura, amb la convocatòria d'aquests premis literaris que ja han arribat a la seva XIV edició.
AMB EL GUARDÓ
AMB EL MEU GERMÀ GABRIEL TAMBÉ PREMIAT
I AMB EL PIN DEL PROJECTE SOLIDARI "UNIVERS
ÀGATHA"
El meu relat "Silenci" tracta del dolor de la pèrdua i de la solitud no desitjada. El podreu llegir tot seguit:
SILENCI
Ricard Pérez
Mai
no sabré explicar per què, mentre escoltava Billy Joel cantant “Just the way
you are”, vaig sentir de sobte un gran ofec al pit i el cap em va rodolar. Em
vaig aixecar amb dificultat i vaig saber de seguida el que havia passat: havia
perdut en Dani.
Vaig
baixar les escales corrents i vaig sortir al carrer. Em vaig aturar i vaig
cridar “No!!!!” amb totes les meves forces. La gent que passava em mirava estranyada, alguns feien gestos amb
les mans com si m’hagués tornat boig. Ningú no em va venir a consolar. Em vaig
asseure a terra plorant desesperadament.
Tremolant
vaig tornar a casa. El telèfon xisclava. El vaig despenjar convençut del que em
dirien:
-Senyor
Martí? És vostè el senyor Martí?
-Jo
mateix –vaig respondre amb un fil de veu.
-Sóc
el caporal Francesc Badia, dels Mossos d’Esquadra. –dubtes –No sé com dir-li el
que li haig d’explicar.-Silenci curt –Vostè és el pare d’en Daniel Martí?
-Sí.
Què li ha passat al meu fill? –darrera engruna d’esperança.
-És
mort, senyor Martí, mort.
La
paraula mort m’envolta, m’ofega com si fos l’únic i darrer mot del món. Mort.
Mort. Adéu. Aire. Buit. Dolor. Por. No m’he acomiadat d’ell! Com dir-li a la
Mònica? Foscor.
Camino
pel carrer amb els ulls amarats de llàgrimes. Tinc un tel al davant, com una
cortina translúcida. Les idees em fugen del cap esparverades. No tinc ganes de
viure, deixaria de respirar si pogués. Estic fet de paper.
Passa
una dona agafant de la mà el seu fill petit. Camina decidida però seguint el
ritme del nen. Li miro la cara però no és en Dani. Només hi ha un Dani. Només
hi havia un Dani. Mai més no hi haurà en Dani.
Quan
arribo a l’entrada de l’edifici el porter em mira estranyat. Aquell home a punt
de jubilar-se, vestit amb un uniforme impecable sembla haver copsat el meu
trasbalsament. No em pregunta qui vaig a veure perquè em coneix. M’acompanya a
l’ascensor i m’obre la porta. No li dic res. Em rep el meu reflex al mirall de
cos sencer. Em veig petit, miserable, poqueta cosa. Tinc els cabells rebregats
i els ulls vermells. La vora de la camisa em surt pel davant. Porto mal cordats
els texans. Ni me n’adono quan s’atura l’ascensor però surto com un autòmat.
La
recepcionista em saluda pel meu nom amb un somrís concís. No acostumo anar a cercar la Mònica però em reconeix de
les poques vegades que hi he vingut. Despenja el telèfon i marca dos números.
Se sent la veu de la meva dona per l’auricular.
Un
minut després, des d’on és l’ascensor, se sent un crit terrible que esmicola el
silenci mecànic i polit del lloc. I després vénen els sanglots. Ha entrat un espectre
i en surten dos.
Les
hores passen emboirades, ràpides i cruels. L’hospital on va arribar mort,
l’explicació dels fets per part del caporal dels mossos, remarcant que el nen
havia creuat pel mig el carrer en un descuit de la professora, l’atropellament
imprevist, la conductora amb un shock emocional. Després el psicòleg ens intenta consolar però
tenim el cos i la ment en un altre lloc. La visió terrible del nostre fill,
estirat i glaçat, el taüt, el funeral i
l’incineració. Els amics i familiars consolant-nos. La tornada a casa sols.
Sols. Ja hem deixat de ser tres.
La
Mònica es passa les hores al llit, dormint i plorant. Pren píndoles que li ha
receptat un psiquiatre amic nostre. Són
de diferents colors. Han passat els dies i ja no ha somrigut mai més. Ens
intentem donar forces a base de mirades, de gestos. Mirem de recuperar la normalitat. Sols. Ja hem deixat
de ser tres.
Al
moble del rebedor hi és la seva foto. Somriu amb les dents blanquíssimes. Il·lumina
tota l’estança. Porta una caputxa vermella perquè plou i l’aigua el diverteix.
Recordo quan li vaig fer la foto. Jo agafava la càmera que el va copsar en
aquell instant precís. Instant que ja no tornarà.
Aquesta
nit, com tantes, m’he despertat de matinada. M’he posat les ulleres i amb
passes insegures m’he adreçat a l’habitació del nen. He obert la porta i he encès
el llum. El llit amb la màrfega blava amb tot d’estels i planetes; les
prestatgeries amb les seves fotos, els camions de bombers, el vaixell pirata i
la bufanda del “Barça”; el rellotge de fusta penjat a la paret; l’empaperat
infantil; l’armari clos. Els cromos del futbol i els cotxes de totes mides...
Damunt del llit, el peluix del tigre i el del gos del “Tintín”. I m’he assegut
a la cadira i he arrencat a plorar com cada nit en els darrers dotze mesos. I
una mà dolça m’ha acaronat el clatell i m’ha intentat refer. M’he girat però no
he pogut somriure a la meva dona. Després he anat cap a la cuina i m’he begut
un got d’aigua.
Deixes
de ser tres però has de tirar endavant. Simular que el dolor va passant però en
el fons desitges desaparèixer per retrobar-te amb el teu fill estimat. Crueltat,
dolor, res de res. Anys per viure sense vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada