VIGILANT EN LA NIT

VIGILANT EN LA NIT

dilluns, 18 de maig de 2015

ACTE D'ENTREGA DELS XIVè PREMIS LITERARIS DE L'ASSOCIACIÓ DE DONANTS DE SANG DE L'HOSPITAL DE SANT PAU DEL 2015

El passat dissabte 16 de maig es va cel·lebrar a l'Auditori de l'Hospital de Sant Pau, l'entrega dels XIVès premis literaris organitzats per l'"Associació de Donants Voluntaris de Sang de l'Hospital de Sant Pau". 

Vaig tenir la sort de ser guardonat amb el primer premi de narrativa pel meu relat "Silenci" , mentre que el meu germà Gabriel va obtenir el primer de poesia pel seu poema "Ella".

Va ser un acte senzill i emotiu presidit pel president de l'Associació senyor Andreu Guinart.

Cal fer un reconeixement explícit a la tasca de voluntariat promoguda per l'Associació així com de  la seva difusió de la cultura, amb la convocatòria d'aquests premis literaris que ja han arribat a la seva XIV edició.

 
                                                               AMB EL GUARDÓ



                                           AMB EL MEU GERMÀ GABRIEL TAMBÉ PREMIAT
                                           I AMB EL PIN DEL PROJECTE SOLIDARI "UNIVERS
                                           ÀGATHA"


El meu relat "Silenci" tracta del dolor de la pèrdua i de la solitud no desitjada. El podreu llegir tot seguit:





                                                                  SILENCI


                                                                                               Ricard Pérez    




Mai no sabré explicar per què, mentre escoltava Billy Joel cantant “Just the way you are”, vaig sentir de sobte un gran ofec al pit i el cap em va rodolar. Em vaig aixecar amb dificultat i vaig saber de seguida el que havia passat: havia perdut en Dani.
Vaig baixar les escales corrents i vaig sortir al carrer. Em vaig aturar i vaig cridar “No!!!!” amb totes les meves forces. La gent que passava  em mirava estranyada, alguns feien gestos amb les mans com si m’hagués tornat boig. Ningú no em va venir a consolar. Em vaig asseure a terra plorant desesperadament.
Tremolant vaig tornar a casa. El telèfon xisclava. El vaig despenjar convençut del que em dirien:
-Senyor Martí? És vostè el senyor Martí?
-Jo mateix –vaig respondre amb un fil de veu.
-Sóc el caporal Francesc Badia, dels Mossos d’Esquadra. –dubtes –No sé com dir-li el que li haig d’explicar.-Silenci curt –Vostè és el pare d’en Daniel Martí?
-Sí. Què li ha passat al meu fill? –darrera engruna d’esperança.
-És mort, senyor Martí, mort.

La paraula mort m’envolta, m’ofega com si fos l’únic i darrer mot del món. Mort. Mort. Adéu. Aire. Buit. Dolor. Por. No m’he acomiadat d’ell! Com dir-li a la Mònica? Foscor.

Camino pel carrer amb els ulls amarats de llàgrimes. Tinc un tel al davant, com una cortina translúcida. Les idees em fugen del cap esparverades. No tinc ganes de viure, deixaria de respirar si pogués. Estic fet de paper.
Passa una dona agafant de la mà el seu fill petit. Camina decidida però seguint el ritme del nen. Li miro la cara però no és en Dani. Només hi ha un Dani. Només hi havia un Dani. Mai més no hi haurà en Dani.
Quan arribo a l’entrada de l’edifici el porter em mira estranyat. Aquell home a punt de jubilar-se, vestit amb un uniforme impecable sembla haver copsat el meu trasbalsament. No em pregunta qui vaig a veure perquè em coneix. M’acompanya a l’ascensor i m’obre la porta. No li dic res. Em rep el meu reflex al mirall de cos sencer. Em veig petit, miserable, poqueta cosa. Tinc els cabells rebregats i els ulls vermells. La vora de la camisa em surt pel davant. Porto mal cordats els texans. Ni me n’adono quan s’atura l’ascensor però surto com un autòmat.

La recepcionista em saluda pel meu nom amb un somrís concís. No acostumo  anar a cercar la Mònica però em reconeix de les poques vegades que hi he vingut. Despenja el telèfon i marca dos números. Se sent la veu de la meva dona per l’auricular.
Un minut després, des d’on és l’ascensor, se sent un crit terrible que esmicola el silenci mecànic i polit del lloc. I després vénen els sanglots. Ha entrat un espectre i en surten dos.

Les hores passen emboirades, ràpides i cruels. L’hospital on va arribar mort, l’explicació dels fets per part del caporal dels mossos, remarcant que el nen havia creuat pel mig el carrer en un descuit de la professora, l’atropellament imprevist, la conductora amb un shock emocional.  Després el psicòleg ens intenta consolar però tenim el cos i la ment en un altre lloc. La visió terrible del nostre fill, estirat i glaçat, el taüt, el funeral  i l’incineració. Els amics i familiars consolant-nos. La tornada a casa sols. Sols. Ja hem deixat de ser tres.

La Mònica es passa les hores al llit, dormint i plorant. Pren píndoles que li ha receptat un psiquiatre  amic nostre. Són de diferents colors. Han passat els dies i ja no ha somrigut mai més. Ens intentem donar forces a base de mirades, de gestos. Mirem de  recuperar la normalitat. Sols. Ja hem deixat de ser tres.

Al moble del rebedor hi és la seva foto. Somriu amb les dents blanquíssimes. Il·lumina tota l’estança. Porta una caputxa vermella perquè plou i l’aigua el diverteix. Recordo quan li vaig fer la foto. Jo agafava la càmera que el va copsar en aquell instant precís. Instant que ja no tornarà.

Aquesta nit, com tantes, m’he despertat de matinada. M’he posat les ulleres i amb passes insegures m’he adreçat a l’habitació del nen. He obert la porta i he encès el llum. El llit amb la màrfega blava amb tot d’estels i planetes; les prestatgeries amb les seves fotos, els camions de bombers, el vaixell pirata i la bufanda del “Barça”; el rellotge de fusta penjat a la paret; l’empaperat infantil; l’armari clos. Els cromos del futbol i els cotxes de totes mides... Damunt del llit, el peluix del tigre i el del gos del “Tintín”. I m’he assegut a la cadira i he arrencat a plorar com cada nit en els darrers dotze mesos. I una mà dolça m’ha acaronat el clatell i m’ha intentat refer. M’he girat però no he pogut somriure a la meva dona. Després he anat cap a la cuina i m’he begut un got d’aigua.

Deixes de ser tres però has de tirar endavant. Simular que el dolor va passant però en el fons desitges desaparèixer per retrobar-te amb el teu fill estimat. Crueltat, dolor, res de res. Anys per viure sense vida.

                                                         




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada