Cada any hi anem. Ininterrompudament cada estiu i, a voltes, en altres dates. La meva terra es mereix un homenatge. Per això li reto en aquest escrit, modest i amb molt de sentiment. Vull agraïr l'ajut de la meva germana Rosa Maria i de la meva tieta Lolín Pérez.
MALLORCA
A la memòria de Gabriel Fuster Perelló
Hi he tornat i he
marxat un altre cop com des del començament de la meva vida. Quinze dies de
tres-cents seixanta-cinc. Dies que passen de pressa , com la vida mateixa. Tot
se’ns escola per les esquerdes sense adonar-nos-en. Un vent imprevist aixeca les fulles i se les endú enllà qui sap
on. Les intentem agafar però no tenim prou mans.
Sempre a l’estiu,
quan el sol escalfa tant. Aquell sol que he vist reflectit en les aigües
clares, les immenses gotes totes juntes que acaricien les platges o se les
volen cruspir quan s’enutgen. El sol sempre present en les nostres pells, en els nostres ulls , en els nostres
cossos. Ens fa ser optimistes amb
aquesta il·luminació natural, que ens remunta els sentiments. I com maleïm els
pobres núvols quan ens anem a banyar a l’aigua salada!
Mallorca, farcida
absolutament de records, de vivències passades que reinterpretem amb els pas
del dies. El cap ens madura, els records s’hi acomoden , no sabem si realment
allò va passar com diem o ho hem canviat sense adonar-nos-en. Podríem omplir el
llibre amb les alegries, els crits de joia, els somriures , el repòs, aquest fugir de la rutina, aquest trencament amb la
realitat. També podríem omplir el llibre amb les absències, dels que ja no hi
són, dels que han anat marxant , alguns esperant la mort, d’altres sense saber-la
a prop. També nosaltres hem anat canviant: alguns ens hem fet menys
eixelebrats, més reflexius , més conservadors, menys lluitadors.
I els infants que han
esdevingut homes i dones. Alguns han marxat de Ses illes cap a d’altres
contrades però senten en la sang la necessitat de tornar-hi encara que només sigui per pocs dies. D’altres
hi romanen perquè no entenen el futur sense tenir els peus ben arrelats a la terra.
El caminar acompanyat
però íntim cap a la Torre dels Falcons. Allí vaig descobrir els escriptors i
personatges literaris que més m’influirien en el meu procés vital: Juli Verne,
Edgar Allan Poe, Arthur Conan Doyle, Agatha Christie, George Simenon , H. P.
Lovecraft, etc. Assegut a la vora de la
torre, protegint-me del vent i escoltant les onades llunyanes que trencaven
contra els penya-segats, vaig acompanyar
Sherlock Holmes en la seva lluita contra el professor Moriartry, vaig viatjar
amb el Capità Nemo en el Nautilus, vaig escoltar d’amagat els interrogatoris
del comissari Maigret, vaig veure en directe la caiguda de la casa Usher, em
vaig acostar a l’horror de Dunwich, vaig opinar sobre algunes deduccions de
Monsieur Poirot...
I abans de
fer-se fosc, berenàvem prop de les coves del Drac. Venien els paons
amb les cues policromades i es menjaven les nostres engrunes. Després, amb molt
de respecte i temor, m’acostava fins a l’entrada de les Coves. L’escala que
baixava cap a la porta de fusta closa d’on venia un aire fred i estrany. I de
petit m’imaginava que era l’entrada de
l’infern.
El dimoni em feia
por. Era baixet i simpàtic però jo no el volia veure. Tan fosc i amb aquelles
banyes punxegudes. Aquella forca més alta que ell. Ara el dimoni ja no hi és.
Queda l’escultura de l’entrada. A dins, l’enrenou dels que mengen. Algaida.
He conegut cases que
han estat enderrocades. La casa familiar a Manacor- al costat de la farmàcia
antiga, senyorial i ombrívola-, amb moltes habitacions i mobles, i llibres. Amb
l’alè del passat. El colomar i els llibres antics en les lleixes. Les novel·les
de misteri. “El muerto que anda”. I l’anada sol al lavabo de baix, seguit per
la mirada d’una dona en un quadre antic. Tot enderrocat i canviat. Com la
“caseta” d’Es Port de persianes verdes , com part de les nostres vides.
I el Martell, el
monument, anar a pescar a les roques, es “rivet”, el “Bar el Pino”, els turistes
que van a les Coves,el llaüt, l’Hotel Estrella i el “limón i el limonero”, la
casa de música. Na Margot, en Pep, la
Juanita, na Catalina, la Coloma i en Paco, l’Assumpta, Mumare , en Toni... I el
Tio Gabri, en Sebastià Fuster i en Sebastià Piña, i Monpare i en Gabri ...
Mallorca i les seves
platges i els seus paisatges. Les viles i la ciutat que estimo per un motiu o altre: Sóller,
Valldemossa, Palma, Manacor, Portocristo, Portocolom, Pollença, Alcúdia, etc.
I el bon menjar: el
frit, el trampó, la porcella, les ensaïmades, la sobrassada, el botifarró, els
cocarrois i les panades, ... I el beure:
el palo, les herbes, el Suau...
Hi tinc família, em
queda molta família, hi vull tenir la família. Hi viu un dels meus millors
amics, serè i inquiet, sempre amunt i avall i amb ganes de donar-te un cop de
mà sempre que s’hagi de menester.
No hauria sobreviscut
en aquest món injust si no hagués estat per Mallorca. Sembla una frase feta,
senzilla, lapidària, però és la veritat. Vinc d’un món on tot està sobredimensionat:
edificis a dojo, carrers amples, cotxes, sorolls, corregudes , pressa, estrès,
quilòmetres i quilòmetres sense aturador... En una illa més o menys petita tot
està més comprimit, més present, més a l’abast de tothom.
He marxat de Mallorca
però hi tornaré. I en els ulls dels meus hi noto que també ho faran. Que han
respirat i begut l’illa i que ja forma part d’ells. Com ells també són una part
de Mallorca.
Ricard Pérez i Fuster - 24/09/2015
TODO SEGUIDO APARECE LA VERSIÓN EN CASTELLANO
MALLORCA
A la memoria de Gabriel Fuster Perelló
He vuelto
y he regresado de nuevo como desde el inicio de mi vida. Quince días de
trescientos sesenta y cinco. Días que pasan deprisa, como la vida misma. Todo
se escapa por las grietas sin que nos apercibamos. Un viento imprevisto levanta
las hojas y las conduce quien sabe dónde. Intentamos cogerlas pero nos faltan manos.
Siempre
en verano, cuando tanto calienta el sol. Aquel sol que he visto reflejado en el agua
clara, las inmensas gotas que acarician las playas o que quieren comérselas cuando se indignan.
El sol siempre presente en nuestra piel, en nuestros ojos, en nuestro cuerpo. Nos hace optimistas por esa iluminación natural, que acelera los
sentimientos. ¡Y cómo maldecimos a las
pobres nubes cuando vamos a bañarnos en el mar!.
Mallorca,
absolutamente llena de recuerdos, de vivencias que reinterpretamos con el paso
de los días. Forman parte de nosotros, los recuerdos se aposentan; ignoramos si
aquello ocurrió tal como explicamos o si
lo hemos cambiado sin darnos cuenta. Podríamos llenar un libro con las
alegrías, los gritos de júbilo, las sonrisas, el reposo, el huir de la rutina,
el romper con la realidad. También podríamos llenar el libro con las ausencias,
de los que ya no están, de los que se han ido; algunos esperando la muerte, otros ignorándola,
tan cercana. También nosotros hemos ido cambiando: algunos somos más
reflexivos, más conservadores, menos luchadores…
Y los
niños y las niñas ya hombres y mujeres. Algunos se han ido de las islas hacia otros paisajes, pero sienten
en su sangre la necesidad de regresar aunque sólo sea pocos días. Otros , permanecen porque no entienden el
futuro sin tener los pies bien enraizados en su tierra.
El
caminar acompañado y, a la vez, íntimo
hacia la Torre dels Falcons. Allí fue donde descubrí los escritores y
personajes literarios que más han influido
en mi proceso vital: Jules Verne, Edgar Allan Poe, Arthur Conan Doyle, Agatha
Christie, George Simenon, H.P. Lovecraft, ...
Sentado cerca de la torre, protegiéndome del viento y
oyendo el rumor de las olas lejanas
que rompían contra los acantilados,
acompañé a Sherlock Holmes en su lucha contra el profesor Moriartry, viajé con
el capitán Nemo en el Nautilus, escuché de escondidas los interrogatorios del
comisario Maigret, presencié la caída de la casa Usher, me acerqué al horror de
Dunwich, opiné sobre algunas deducciones de Monsieur Poirot…
Y antes
de oscurecer, merendábamos cerca de les coves del Drac. Se acercaban los pavos
imperiales con sus colas policromadas y
comían nuestras migajas. Después, con mucho respeto y temor, me acercaba
a la entrada de les Coves. La escalera que descendía hacia la puerta de madera
cerrada de donde salía un aire frío y extraño. De pequeño me imaginaba que era
la entrada del infierno.
Algaida. El demonio me daba miedo. Era bajito y simpático
pero yo no quería ni verlo. ¡Tan oscuro y con aquellos cuernos!. La horca más alta que
él. Ahora ya no está. Queda su escultura
en la entrada. Dentro, el rumor de los que comen en “Ca’l Dimoni”.
He conocido casas que han sido derribadas. La casa
familiar en Manacor, junto a la farmacia antigua y señorial, con muchas
habitaciones y muebles y libros. Con el aliento del pasado. El palomar, los
libros antiguos en los estantes. Las novelas de misterio. “El muerto que anda”.
Y cuando iba solo al baño del piso inferior, seguido por la mirada de una mujer
de un retrato antiguo colgado de la pared. Todo derribado y cambiado. Como la
“caseta” d’es Port de persianas verdes, como parte de nuestras vidas.
Y el “Martell”, el monumento, ir a pescar a las rocas, es
“rivet”, el “Bar el Pino”, los turistas que se dirigen a las “Coves”, el
“llaüt”, el Hotel Estrella y “el limón y el limonero”, la casa de música.
Margot, Pep y Juanita, Catalina, Coloma y Paco, Assumpta, “Mumare”, Toni … Y el
Tio Gabri, Sebastián Fuster y Sebastián Piña, “Monpare” i Gabri …
Mallorca y sus playas y sus paisajes. Los pueblos y la
ciudad que amo por un motivo u otro: Sóller, Valldemossa, Palma, Manacor,
Portocristo, Portocolom, Pollença, Alcúdia, …
Y la buena comida: el “frit”, el “trampó”, la “porcella”,
la “llampuga”, las ensaimadas, la sobrasada, el “botifarró”, los “cocarrois” y
las “panades”, … Y la bebida: el “palo”, las “herbes”, el Suau, …
Tengo familia, me queda mucha familia, quiero tener
familia allí. Vive uno de mis mejores amigos, sereno y inquieto, siempre corriendo
arriba y abajo y dispuesto en todo
momento a echarte una mano cuando sea necesario.
No habría sobrevivido en este mundo tan injusto sino
hubiera sido por Mallorca. Parece una frase hecha, sencilla, lapidaria, pero es
verdadera. Vengo de un mundo sobredimensionado: edificios por doquier,
calles anchas, coches, ruido, prisas, estrés, kilómetros y más kilómetros sin
fin … En una isla más o menos pequeña todo está más comprimido, más presente,
más a disposición de todo el mundo.
Me he ido de Mallorca pero volveré. Y en los ojos de los
míos noto que también lo harán. Que han respirado y bebido de la isla y que ya forma parte de ellos. Ellos son también una parte de Mallorca.
Me he ido, pero permanezco,
porque nunca he marchado del todo.
Ricard Pérez i Fuster - 24/09/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada