L’ESTRANY
En Sergi estava assegut
a la butaca, llegint una revista i bevent una cervesa. Acabava de tornar de la
feina. Havia estat un dia dur. Havia fet vendes i dilluns havia de passar
comptes amb el cap comercial.
Llavors van trucar a la
porta. Empipat va mirar el rellotge, va deixar la revista damunt la tauleta i
s’aixecà.
Sense prendre cap
precaució va obrir. Davant seu hi havia un home calb, d’uns cinquanta anys i no
gaire alt. Portava una gavardina fosca i agafava un maletí amb la mà dreta.
-Que volia?
-Bona tarda! -va
saludar amb una veu dolça.
En Sergi no li va
respondre. Feia cara d’emmurriat.
-No el voldria
molestar. Que podria passar un moment?
Li va semblar estranya
la petició.
-Per quin motiu?
-Sóc venedor
d’enciclopèdies. He fet un tomb pels pisos de la seva escala i no n’he venut ni
una.
-No m’estranya -va fer
en Sergi- Les enciclopèdies ja han passat de moda.
L’home es va treure un
mocador de la butxaca i s’assecà la suor del front.
-Puc passar? -va
repetir.
-No m’interessa comprar
cap enciclopèdia -li va respondre secament.
-Deixi’m passar, si us
plau! -li va gairebé suplicar- No he dinat, tinc set i li demano només uns
minuts per a descansar.
En Sergi se’l mirava
bocabadat. Una situació realment extraordinària. Però, ignorant el motiu,
s’apartà i li permeté el pas.
-Suposo que a la seva
dona no li molestarà- li va dir mentre es treia la gavardina.
-No sóc casat -va
respondre assenyalant-li el menjador -Passi, passi.-va concloure de mala gana.
-Quin menjador més
acollidor!-va dir amb un somriure.
Sense demanar permís es
va seure en la butaca on en Sergi abans havia estat llegint la revista. L’home mirava arreu com
intentant copsar l’instant.
-Que em podria portar
un got d’aigua?
En Sergi s’adreçà de
mala gana a la cuina. Va tornar una estona després i li atansà el got. L’home
es va beure el contingut d’un sol glop.
-Oh! Què bona! Quina
set que tenia!
En Sergi s’assegué al
seu davant i el mirà com si contemplés un animal engarjolat.
-Passat demà ja és
Nadal -va dir l’home amb un somriure i, després de mirar arreu novament,
afegí:-Veig que no ha decorat la casa!
-No m’agrada el Nadal
-va dir amb un cert disgust.
-I , per què? -va preguntar
l’home animant-se- Si és la millor època de l’any! Les famílies es retroben,
els nens es moren d’il·lusió, es menja com no es fa durant l’any!
Silenci.
-Que no té família,
vostè?
-Sí. Però escampada.
-Doncs el Nadal és la
millor època per retrobar-se!
-I vostè en té de
família? -va contraatacar en Sergi.
-Estic casat amb una
dona meravellosa i tinc un fill.
-Me n’alegro -va fer
sense convenciment.
Llavors l’home el mirà
fixament:
-No li vull vendre cap
enciclopèdia encara que tingui el maletí ple de catàlegs. No pateixi. Només
demanava una mica de companyia. Em passo el dia voltant-la i sovint la gent em
tanca la porta a la cara, m’ignoren o se’m treuen del damunt amb excuses. Jo
els entenc. N’estan farts de venedors a tota hora.
Per primera vegada en
Sergi es posà al lloc de l’altre.
-I de què viu si les
enciclopèdies estan en clara decadència?
L’home, bufant, es
repenjà a la butaca:
-No només venc
enciclopèdies. Tinc de tot. Aparells que poden ajudar-nos en la nostra vida
quotidiana, llibres, corbates, el que sia. L’interessa veure algun catàleg?
-No, gràcies! -va fer
amb un gest de la mà -Tinc de tot i no vull res.
L’home no oposà cap
resistència. Llavors s’aixecà de la butaca i en Sergi va fer el mateix. Encaixaren i l’acompanyà fins la
porta.
-Bé, gràcies per
acollir-me aquesta estoneta. Ha estat molt amable.
Ja eren al llindar de
la porta.
-Que tingui Bones
Festes! -va fer l’home acomiadant-se amb un gest de la mà.
-Igualment.
En Sergi tancà la porta
i tornà al sofà. Agafà la revista i la va obrir sense ganes. Uns minuts després
s’alçà i s’acostà a la calaixera del davant. Anava remenant els calaixos com
cercant alguna cosa que no trobava. Finalment ho aconseguí. Era una bola
decorativa d’arbre de Nadal de color vermell. Mirà al voltant i la va penjar de
la làmpada del centre de la sala. Després va tornar a la seva butaca i es posà
a llegir la revista. Uns instants després va aixecar la mirada:
-“No m’ha dit el seu
nom” -va pensar.
Va dipositar la revista
damunt la tauleta i observà la bola vermella durant una llarga estona.
Ricard Pérez – Premià
de Mar , 22/12/2017
